Escoltar, la millor ajuda

Em dic Rosa, ara tinc 56 anys, estic casada i tinc una filla de 18 anys. Fa vuit anys em varen detectar un càncer de pit.

Va ser el radiòleg el que em va enviar a l’Hospital Arnau de Vilanova perquè la mamografia donava una imatge que a l’últim control no hi era i no tenia bon aspecte. Tal com va actuar al radiòleg vaig veure de seguida que allò no era bo. Però fins que no et fan la punció i l’analitzen no saps a què t’has d’enfrontar. Era dolent i s’havia de treure. Al cap de pocs dies m’extirpaven el tumor i em feien un perímetre de seguretat que no estava afectat. El resultat de la biòpsia va confirmar que era hormonal en fase inicial. No havia sortit del conducte mamari així que els ganglis tampoc estaven afectats. Els 21 dies de radioteràpia, però, no me’ls treia ningú.

A casa, amb el meu marit i la filla de 10 anys, hi vivia el meu pare, que llavors en tenia 87. Els vaig explicar què passava, sempre amb actitud positiva. Havia de fer un tractament i estaria de baixa unes setmanes. A la família hi havia una altra persona afectada de càncer que estava fen quimioteràpia i tots vèiem que la seva evolució no era bona.

La meva filla preguntava i en parlàvem amb normalitat. El meu pare no preguntava gaire.

La primera setmana de radioteràpia no va tenir massa efectes i vaig fer vida quasi bé normal. La segona la vaig notar més. El cansament era present tot el dia i quan arribava a casa m’estirava una estona. Quan hi eren tots intentava estar animada i portar, més que més, una vida normal. Amb les sessions de radioteràpia el pit se’n ressentia i, tot i les cremes que et donen, finalment se’m van nafrar. La tercera setmana, cada tres escales havia de descansar. Malgrat tot, un cop a casa jeia una estona i procurava que no em veiessin defallir. No volia que ells patissin. Si em venien ganes de plorar ho feia a soles o en companyia d’una amiga.

Després vaig haver de fer un tractament amb pastilles durant cinc anys i actualment faig revisions anuals.

Durant la malaltia sempre he estat positiva i he confiat en l’equip mèdic que em portava. No he tingut cap sentiment de ràbia. Al començament tenia por: al tractament, al dolor, per la meva filla i pel meu pare. Sobretot pel meu pare perquè feia molts anys que vivia amb mi, molt temps abans que jo tingués parella i em casés. La meva mare també va morir de càncer ja fa 26 anys i ell va venir a viure amb mi. Això ens va unir molt.

Mai no vaig pensar que em podia morir. Confiava que la medicina havia evolucionat molt durant tot aquest temps i que em curaria. Confiava en els professionals.

La malaltia m’ha fet perdre algunes amistats que creia que eren bons amics, però va resultar que no ho eren tant. Hi ha persones que es deuen pensar que el càncer s’apega. Per sort, també n’he guanyat moltes.

A qualsevol que li detectin un càncer li diria que confiés en l’equip mèdic, que fos positiu, que parlés amb persones que hagin passat per la mateixa situació no perquè l’aconsellin sinó perquè sembla que entenen millor el que estàs vivint i també perquè a casa intentes fer tot el possible perquè no et vegin patir. Explicar les coses fora et serveix per desfogar-te i veure que la gent se’n surt et dona moltes forces.

Hi ha persones que per animar-te et diuen que tot anirà bé, que això passarà, que no serà res, però he de dir que això no ajuda el malalt. No pots dir a una persona que el que està vivint no és res perquè el primer que penses és: “I tu què en saps!”

Ahir mateix, una amiga em va trucar. No entenia el diagnòstic, no sabia què li havien dit. Els que ja hem passat per això estem més avesats al vocabulari mèdic i, tot plegat, dona confiança a qui et pregunta preocupat. Deixeu que el malalt s’expliqui, que parli, que et pregunti. No doneu consells, només escolteu. Sí, crec que és la millor ajuda que podeu oferir.