El millor que una persona pot fer per un altra és ser amb ella
Em dic Marco, tinc 58 anys, estic casat, no tinc fills i tenim dos nets.
Fa tres anys em van diagnosticar càncer de pròstata. El van agafar a temps i avui tot està superat. Bé, tot menys el tema de l’erecció. El sexe ha passat a ser un record. Amb tot, he tingut molta sort. Era estiu i la metgessa que m’ho va comunicar tenia poca experiència en aquests temes. No ho va passar gaire bé. Recordo que jo li feia moltes preguntes. Volia saber què tenia, com ho sabien i com sabien que no tenia més del que ells sabien. Les seves respostes de manual no em servien i no parava de fer preguntes. Escrivint això m’adono que preguntar tant era una manera de no voler acceptar el diagnòstic.
Al sortir de la consulta, recordo que em sentia estrany, com en un somni, el meu jo encara no entenia que parlàvem de mi, de la meva vida i que tot penjava d’un fil, tan feble que es podia trencar en qualsevol moment, sense avisar, sense que estigués previst i sense que jo estigués preparat ni pogués fer-hi res.
Vaig sentir una veu que sortia del meu interior que em va dir: “Els meus nets no han de patir per això. No afectarà el meu comportament.” No va ser una reflexió ni una deducció. Simplement, aquella frase donava sentit a tot el que havia de venir, donava un sentit al meu futur incert.
Van passar dos mesos fins a l’operació. No els recordo amb patiment, però cada dia em passaven pensaments pel cap sobre el que havia estat la meva vida i el que havia de venir. Ho recordo amb una sensació de trànsit. Era com estar esperant el tren de la resta de la meva vida, però no arribava.
El cirurgià era un bon professional. El dia de la intervenció vam intercanviar unes quantes frases i va seguir amb la seva concentració. Em va impactar molt aquest fet. Vaig veure la persona que hi havia dins del professional, perquè era conscient del que s’hi podia trobar i sabia que no tenia totes les cartes a favor seu. La seva preocupació, però, em va portar la calma del que se sent quan hom està a les mans d’una persona responsable
Vaig creure des d’un començament que m’havien agafat a temps i que tot sortiria bé. En aquell moment vaig entendre que els que passem per aquest camí no necessitem un professional de la medicina, sinó algú que escolti, que mostri comprensió en l’acompanyament. Em sentia sol en tot l’univers, volia ser escoltat, volia ser comprès. Era com preguntar a la vida: “Per què jo?” i rebre la resposta del vent.
No canviaria res del que ha passat i he viscut. Si ho fes, no seria la meva vida i perdria l’oportunitat d’aprendre el que he après. M’agradaria poder retrobar-me amb el company d’habitació a qui no vaig poder acompanyar. Voldria ser allà, amb ell, tot el temps que necessités i poder donar-li el que ell necessitava en aquell moment: companyia, calor, comprensió. Crec que és el millor que una persona pot fer per una altra, ser amb ella i escoltar-la.
No sé què pot necessitar algú en aquestes circumstàncies. El que sí que sé és que la millor manera de viure és no jutjar ni voler canviar cap situació, perquè aquí està l’arrel del patiment. No podem canviar el que ha de ser, però sí la forma com ho vivim i ho compartim. La raó de l’existència humana és comprendre el sentit de la vida. Intenta comprendre el que la vida et vol ensenyar per gaudir-la. La resta no té importància ni sentit.