Històries que emocionen

El teu relat; la meva resposta

Si vols dir el que penses o expressar el que sents, fes-ho aquí

Em dic Antonieta, tinc 55 anys, estic casada i tinc dos fills grans. Des que vaig tenir ús de raó el càncer ha estat present en la meva vida.

Quan tenia quatre anys, a la mare li van diagnosticar un càncer de mama. Eren els anys 60. La van tractar amb radioteràpia, en aquell moment el tractament més emprat per combatre aquest càncer. Passats 15 anys, la mare va patir una recaiguda. En aquests anys la medicina oncològica havia avançat molt i llavors va ser la quimioteràpia el tractament que va seguir, amb bons resultats. Va poder gaudir d’una bona qualitat de vida fins que, passats 23 anys del tractament, altre cop li repetir i va morir… Llegir més

Antonieta, 55

Des que tinc us de raó, el càncer ha estat present en la meva vida

Em dic Rosa, ara tinc 56 anys, estic casada i tinc una filla de 18 anys. Fa vuit anys em varen detectar un càncer de pit.

Va ser el radiòleg el que em va enviar a l’Hospital Arnau de Vilanova perquè la mamografia donava una imatge que a l’últim control no hi era i no tenia bon aspecte. Tal com va actuar al radiòleg vaig veure de seguida que allò no era bo. Però fins que no et fan la punció i l’analitzen no saps a què t’has d’enfrontar. Era dolent i s’havia de treure. Al cap de pocs dies m’extirpaven el tumor i em feien un perímetre de seguretat que no estava afectat. El resultat de la biòpsia va confirmar que era hormonal en fase inicial. No havia sortit del conducte mamari així que els ganglis tampoc estaven afectats. Els 21 dies de radioteràpia, però, no me’ls treia ningú… Llegir més

Rosa, 56

Escoltar, la millor ajuda

—A casa de qui anem ara?

—Del senyor Antonio, l’ocellaire.

Ho recordo com si fos ara. Han passat vint anys i encara sento una esgarrifança quan em ve a la memòria el cas del senyor Antonio, a qui amb afecte dèiem l’ocellaire per la seva afició als ocells. El fet extraordinari que vàrem viure els tres membres del PADES aquell dimecres 23 de març de 1998 a casa del senyor Antonio va fer trontollar qualsevol vestigi de racionalitat a dins nostre.

Al cotxe, les companyes de cures pal·liatives repassàvem en veu alta l’historial clínic del pacient abans de la visita. …. Llegir més

Enric Martí Suau

Els ocells

Em dic Marco, tinc 58 anys, estic casat, no tinc fills i tenim dos nets.

Fa tres anys em van diagnosticar càncer de pròstata. El van agafar a temps i avui tot està superat. Bé, tot menys el tema de l’erecció. El sexe ha passat a ser un record. Amb tot, he tingut molta sort. Era estiu i la metgessa que m’ho va comunicar tenia poca experiència en aquests temes. No ho va passar gaire bé. Recordo que jo li feia moltes preguntes. Volia saber què tenia, com ho sabien i com sabien que no tenia més del que ells sabien. Les seves respostes de manual no em servien i no parava de fer preguntes. Escrivint això m’adono que preguntar tant era una manera de no voler acceptar el diagnòstic. LLegir més

Marco, 58

El millor que una persona pot fer per un altra, és ser amb ella

–Estimada Elisenda,

Fa un dia tapat i fosc, un d’aquests que et fan creure que el cel t’ha de caure al damunt. Potser és per això que he decidit quedar-me a casa i escriure’t quatre ratlles. Ja fa un mes que et van treure el pit esquerre i tot just te n’has fet a la idea. Tens presents les paraules del metge de capçalera quan et va dir: “Aquest bony no m’agrada gens”, com si n’hi haguessin uns de més bonics que d’altres. I després varen venir les anades i vingudes de l’hospital, la mamografia i la maleïda ecografia, que no parava de remoure per damunt de la pell fins que varen trobar no una sinó quatre boletes, va dir-te el radiòleg amb un diminutiu.

Tothom sembla capficat a fer petit allò que per tu segueix sent gros i molest, colossal i preocupant. I, després, no en tenien prou i havien de punxar-te aquelles boletes de res. I, després, l’espera interminable dels resultats. Llegir més…

Enric Martí

Sinceritat o Silenci