Sinceritat o silenci

Recordes la teva mare i no vols passar pel mateix que ella. Totes dues vàreu compartir vuit anys dramàtics, amb un final asfixiant i dolorós de la mare. Aleshores tu estaves embarassada del segon i el pare, el pare ja no hi era. Només tenies 20 anys i els esglais de dolor de la mare no et deixaven dormir.

“Tu no has de patir, bonica. La medicina ha avançat una barbaritat”, et diu tothom. És clar que ells no senten el que tu sents cada cop que et poses davant del mirall. Et recordes del dia abans d’operar-te? No paraves de mirar-te els pits a l’espill del lavabo. Sola i amb la porta tancada t’acomiadaves d’aquell tresor que t’havia acompanyat mig segle. Ara també ho fas. Et plantes davant de l’espill i no t’hi veus. Perquè aquella dona del mirall no ets tu. Tu tenies dos pits i aquell reflex mostra una cicatriu descarada que crida en silenci. I vols plorar i no pots. On són aquells pits que enamoraven el teu home? On són els mugrons que alletaren els teus fills?

Tot va anar tan ràpid l’endemà. Hores després a l’habitació de l’hospital tot eren atencions. Van dir que la intervenció havia anat bé, però tu no senties el pit esquerre. Com era possible que et parlessin amb frases fetes i buides, que lluny d’alleujar la pena no feien més que engrandir-la. El teu home al peu del llit no sabia què fer ni què dir. T’agafava la mà sense deixar-la ni un moment. El que li vas agrair més va ser el silenci.

Aquell silenci havia de durar poc. Les visites de les amigues, sense els homes, no van fer-se esperar. “Que bé que estàs, quina habitació més bonica i quines flors tan naturals.” I cap pregunta sobre el pit que havies perdut. No havien vingut per això? Per què ho evitaven? Se’ls veia de lluny la por que sentien. S’esforçaven per no esguardar-te als ulls, com si la mirada els delatés. La més atrevida de les teves amigues va aconseguir arrencar una pregunta: “Quantes boletes t’han tret?” I tu, emprenyada com una mona, vas deixar anar: “M’han extirpat tot el pit esquerre.” I, altre cop, el silenci s’amagava darrere de frases redundants i grises. “Ha anat molt bé, estàs molt maca i tot anirà bé, oi nenes?”, deia una buscant l’aixopluc del grup. I deia l’altra: “Ets forta, ho superaràs, t’hi acostumaràs i tot tornarà a ser com abans.” Per l’amor de Déu, no veien que t’havien arrencat un pit, que tenies càncer!

El darrer dia a l’hospital va presentar-se una dona que fins aleshores no coneixies i ara sou bones amigues. Et va preguntar com et trobaves i tu li vas dir que malament. Ella et va donar les gràcies per haver estat sincera. Va dir-te si volies parlar amb ella i va tornar l’endemà a la mateixa hora. Treballava a l’hospital i xerrava amb dones que havien passat pel mateix que tu. Per això, quan li vares preguntar si t’hi acostumaries, si ho superaries, ella et va dir que no. Que com a molt ho acceptaries, que si volies ella et podria ajudar en això. I li vas dir que sí. Per primer cop en cinquanta dies vas deixar anar el cap enrere i vas sospirar descansada.

Aquella setmana vas entendre que volia dir la paraula ACCEPTAR. ACCEPTAR que tenies càncer. ACCEPTAR que per això t’havien tret un pit i que tota la resta eren imitacions dolentes. ACCEPTAR que, malgrat que els ganglis no s’havien tocat, l’ombra del càncer hi continuava sent. ACCEPTAR que, malgrat tot, te n’havies sortit. ACCEPTAR, mare de Déu!, que amb un pit menys al teu voltant tot continuava igual. ACCEPTAR que la vida s’obria camí i que ho faria amb o sense tu. I vas començar a ACCEPTAR-HO.

I vas tornar amb l’alta cap a casa. Tot et semblava més gran i més pesat del que era abans i tu et notaves més petita i més poca cosa del que havies estat. El braç et pesava i les cames no es veien amb cor de pujar cap esglaó i aquell mal de cap que mai no et deixava. El teu home, en silenci, va guardar les maletes i els nens van sortir a comprar. Tu vas anar al bany i davant per davant del mirall no vas poder aguantar-li la mirada. Estirada sobre la vànova vas plorar. El teu home et va preguntar: “Per què plores?” I tu li vas dir: “Perquè vull.”

Dies després, les proves van corroborar que els ganglis no estaven afectats i tot semblava indicar que el càncer no s’havia mogut del pit. Tot i aquell llenguatge insegur i basculant del metge especialista, vas acceptar la notícia com a bona i esperançadora. D’alguna manera t’estaven dient, amb d’altres paraules, que podies tornar a entrar al món real, al món de les relacions, al món del treball. Això sí, d’aquí a tres mesos et volien tornar a veure a la consulta. Tenies la sensació que l’únic que t’havien concedit era una corretja una mica més llarga.

Els nens van confessar-te que havien fet una juguesca: en el cas que hagués calgut fer quimioteràpia, ells haurien triat la perruca que portaries. Deien rient: “Seria llarga i rossa.” Tu a penes mostraves un somrís i els perdonaves aquella broma que no et feia cap gràcia. Sabies que darrere d’aquells posats s’hi amagava la seva por. Els nens volien aparentar fortalesa, pensant que així t’animaven. Però no era veritat. Tu no volies ni buscaves que fessin res per tu. Ho havies de fer tu, havia de sortir de tu, tu sola volies forjar un camí, el teu camí d’acceptació.

Les sorpreses ja no et fan cap gràcia. Les vius com una imposició, com si qui la fa vulgui governar el teu temps, la teva vida. No entenen que per a tu la vida pren un significat nou. Quan et pregunten si passar per un càncer et fa viure més intensament, tu els respons que no, que el que tu busques és gaudir la vida al ritme que tu vols, sense que ningú t’hagi de dir com i amb quina intensitat, que no es tracta de menjar-te el món com si aquest s’acabés, ni que tampoc que ell se’t mengi a tu. El que busques és una vida harmoniosa amb tu mateixa, escoltar-te i sentir-te. Si vols sortir, surts; si vols quedar-te tancada a casa, t’hi quedes, i si vols plorar, plores. Així de senzill. Sense haver de donar cap explicació a ningú.

És per això que no vols rebre visites sense la teva conformitat. Tu decideixes quan estàs preparada per estar sola o amb gent. No és tan difícil d’entendre. És clar que quan ve la família ho fan sense avisar i no s’estan de repetir una i una altra vegada com poden ajudar-te a fer la feina de casa. I tu no vols saber-ne res. I aleshores s’hi posa el teu home per dir que: “Que sí, que tu estàs estupenda, que puges i baixes escales, i que menges de tot.”. I a tu, això, et treu de polleguera. “Què sabràs tu de com em trobo jo, avui o demà o demà passat.” L’hi perdones perquè saps que no ho diu de mala fe, ho diu per amagar la seva por. Perquè el teu home i els teus fills tampoc s’hi han acostumat ni ho han superat i no han fet l’esforç d’acceptar-ho.

Ja han passat sis mesos. Els controls han sortit bé però a tu encara et costa dormir. El dia a dia ajuda els teus fills a oblidar i el teu home ha après a no preguntar tan sovint i a proposar amb més freqüència. Escolta al teu costat allò que tu li vulguis explicar. I, així, la vida torna a fluir a casa teva i la pots assaborir tant com pots i n’ets capaç. Sense pressa, perquè ja has descobert que res se t’escapa.

T’he de deixar, estimada meva. L’home és a punt d’arribar. No vull que em vegi distreta davant d’un paper a mig escriure i un bolígraf a la mà. Ni a tu ni a mi ens ve de gust sentir-lo preguntar: “A qui escrius?”, oi que no?

Una abraçada i fins aviat.

Sempre teva,

Elisenda

(Relat basat en fets reals)