Assumptes pendents
Mai no em sento còmoda quan algú em pregunta quant de temps li resta de vida al malalt que cuida. Entenc que en determinades circumstàncies és inevitable i encara més si es tracta de pacients diagnosticats de càncer en fase avançada. Altrament, sempre que faig aquesta reflexió em ve a la memòria el cas del senyor Ramon, una experiència inoblidable.
Ja feia més de sis setmanes que començàvem la setmana amb la visita del senyor Ramon i l’acabàvem al mateix domicili. Tots els dilluns i els divendres, sense excepció, passàvem per casa del senyor Ramon. Un pacient que aleshores tenia vuitanta anys. Arrossegava un càncer de còlon des de feia més de dos anys i, just aquell divendres, feia un mes i mig que agonitzava, no menjava ni bevia i l’única aigua que absorbia era la que desprenia un mocador humit que la seva dona li passava pels llavis amb paciència. El cos del senyor Ramon es desfeia literalment, enmig d’una fortor irrespirable que obligava a obrir les finestres de bat a bat. La seva mirada era buida i absent, però ell aguantava. Era viu, no se’n volia anar.
Després d’enfilar les quatre plantes de l’edifici sense ascensor, els tres companys de l’equip d’atenció a domicili, PADES, hem hagut de fer parada al replà per recuperar l’alè abans de trucar.
—Bon dia, Mercè —ens obre la jove del senyor Ramon.
La Mercè i el seu home viuen a Barcelona. Fa sis mesos que van decidir que ella es traslladaria a Lleida per tenir cura del seu sogre i acompanyar la Montserrat, la dona d’en Ramon. En Josep, el fill del senyor Ramon, treballa a Barcelona i va i ve tots els caps de setmana.
La vella Montserrat resta en silenci a la capçalera del llit, d’on no se’n mou. M’hi atanso per interessar-me:
—Com està avui el senyor Ramon?
—Com ahir i com abans-d’ahir i l’altre i tot—s’avança a dir la Mercè—. No va ni endavant ni endarrere.
La flaire putrefacta obliga a tenir la finestra de l’habitació oberta malgrat el fred que fa fora. L’aspecte del senyor Ramon és descoratjador. Consumit sota els llençols, s’intueixen peus, genolls i costelles. Per molt que pari l’orella, no aconsegueixo auscultar-li el cor. Per convèncer-me que encara és viu, he de passar-li un mirallet per la boca per confirmar que tot just respira. Costa entendre aquest anhel per aferrar-se a la vida.
Després de la visita hem anat tots al menjador. L’home de la Mercè acaba d’arribar de Barcelona. Hem parlat una estoneta. La Mercè no pot amagar l’esgotament acumulat d’aquests mesos i, tanmateix, no gosa preguntar-me quan s’acabarà aquesta agonia. I jo li ho agraeixo.
—No hi pot fer res vostè? La meva dona perdrà la poca salut que li queda!
—Fem el que està al nostre abast —els dic, poc convençuda—. Li hem retirat tot el suport bàsic; res no explica…—no sé què dir-los i faig que no amb el cap.
—Fa quinze anys que sóc infermera al PADES i mai no he vist tanta resistència a voler deixar aquest món —diu la Maria a l’alçada del tercer replà de l’escala, ja en retirada.
—Us heu fixat, però, en la seva expressió? —alerta en Marc, al segon replà—. Si no fos perquè està comatós, diria que mostra més amargura que dolor.
La reflexió del treballador social ens deixa confuses a la Maria i a mi. Arribats al primer replà, en Marc insisteix:
—No sé com explicar-ho, però la seva expressió és com la d’un condemnat. A veure si m’enteneu: condemnat a quedar-se en aquest món a contracor!
La infermera i jo ens hem quedat mirant-nos amb cara de circumstàncies.
—Noi, si no t’expliques millor! —exigeix la Maria.
—Aquest home té un assumpte pendent; així de clar —ha dit, just a la porta d’entrada, a peu de carrer—, i no se n’anirà fins a resoldre’l.
—Collons, una mica cabalístic sí que n’ets —diu a mitja veu la infermera.
—Bé, no és el primer cop que un pacient s’esforça a allargar unes hores més per…
—Tu ho has dit, doctora, “unes hores”, no pas sis setmanes —contraposa la infermera—. Endemés, no és el cas del senyor Ramon. El vell té dona, fill i la jove, i tots a casa. Què espera, coi?
—Aviat ho sabrem! —els dic, tot girant cua escales amunt—. Pugem!
—No m’ho puc creure —rebufa la Maria sota la mirada atenta d’en Marc.
—Potser s’han deixat alguna cosa? —s’ha sorprès la Mercè.
Altre cop al menjador, no sé per on començar. Com fer-los entendre que el senyor Ramon no se n’anava d’aquest món perquè tenia un “assumpte pendent”.
I doncs —aixeca les celles la Mercè—, què ens havien de dir?
—Bé, hem estat comentant i… Bé, nosaltres —no hi havia manera que trobés les paraules per expressar aquella teoria conspiradora.
—Aquí en passa alguna —surt al pas en Marc.
—No l’entenc? —arrufa el nas l’home de la Mercè.
—Doncs, que no és el primer cop que ens hi trobem —s’apressa a dir en Marc, i segueix—. Per algun motiu, arribada la darrera hora, hi ha qui treu forces d’allà on no en queden per seguir respirant.
Les paraules d’en Marc han deixat perplexos el matrimoni i també la vella. El fill s’ha posat dret de cop i volta, sembla estar a punt de perdre el posat. La Mercè resta absent, lluny d’allà, capficada en alguna cosa. Aleshores, de sobte, aixeca el cap:
—Josep, per què no els ho dius?
—Què els he de dir, jo. Amb quina en surts tu ara?
—Si no ho fas tu, els ho diré jo!
Tots tres seguim la conversa, mirant d’entendre de què coi està parlant la Mercè. L’home no diu res i la Mercè, finalment, explota:
—El meu home té un germà!
En Marc em mira i aixeca les celles.
—És a l’estranger, doncs? —ho dono per fet jo.
—No, no. Viu aquí, a Lleida.
—Fa quinze anys vàrem partir peres —explica amb posat murri el marit— i des d’aleshores, tant pel que fa al pare com a mi mateix, és com si fos mort.
La Maria i jo hem mirat de reüll el Marc, expectants. La cosa pintava negra si esperaven un retrobament.
—Truquin-lo! —diu sense més en Marc.
—Per què no? —treu forces la seva dona—. I si fos aquesta la raó que estaca ton pare al llit, mort en vida! Es mereix descansar en pau, Déu meu!— es posa a plorar la Mercè.
Passats uns segons, la vella, que s’havia retirat discretament, ha tornat amb una agenda arrugada a les mans que ha obert davant del seu fill. —Aquí tens el número de telèfon del teu germà— li ha aguantat la mirada la Montserrat.
—Robert, sóc en Josep. El pare s’està morint —són les úniques paraules que li hem sentit a dir per telèfon. —En deu minuts serà aquí —ha dit capcot després de penjar.
—Si us plau, no marxin —ens demana la Mercè quan ja ens disposàvem a sortir del pis per segon cop aquell dia—. Aquesta situació ens sobrepassa.
Un quart d’hora més tard, en Robert era al pis després d’anys de no fer-ho. Tots dos germans es fiten de reüll i en silenci.
—On és? —ha preguntat d’esma mentre avança cap al dormitori dels pares.
A l’habitació, s’ha trobat amb la mare i l’ha besada.
Des del brancal de la porta, la Mercè, el seu home i tots nosaltres al darrere mirem l’escena de retrobament amb emoció continguda. No sabem com acabarà tot plegat.
A la capçalera del llit, el fill pròdig s’asseu i pren la mà del senyor Ramon:
—Sóc el Robert, pare —li diu només.
Després d’un silenci incert, el vell s’ha relaxat, les arrugues de l’entrecella s’han fos i, finalment, ha expirat fins a trobar la pau anhelada.
Enric Martí Suau
(Relat basat en fets reals)