Els ocells

—Duu tot el matí assegut a la butaca. No ha sortit de la saleta ni per fer un riu,  —ens explica la Sió, preocupada, al portal del domicili d’una vella casa unifamiliar de planta baixa. Com és habitual, la Sió alça el to de veu per parlar, obligada pel xerric continu i escandalós de l’estol d’ocells engabiats que el seu marit col·lecciona al celobert que hi ha a la part posterior de l’habitatge.

Mentre la Sió m’explica com ha passat la setmana l’Antonio, avancem cap a la saleta on descansa el malalt. El tic-tac mandrós del rellotge de peu i la calaixera isabelina que suporta un Sagrat Cor il·luminat amb dues tulipes de llum trista creen una atmosfera rància que t’atrapa en el temps.

—Bon dia Antonio, com estem aquest matí? —li dic mentre li prenc la mà.
—Cansat —respon només.

El sarau provocat pels fringíl·lids impossibilita sentir la veu cansada del malalt i tampoc auscultar-lo. Aprofito que la infermera i la treballadora social han sortit de la saleta amb la Sió per tancar la porta i explorar-lo amb més tranquil·litat. L’Antonio s’adona  del meu neguit.

—Doctora, encara penseu que criden més que no pas canten, els meus ocells?

—Feia dues setmanes que havien debatut el tema dels ocells engabiats. Per la meva part, li havia deixat clara la meva postura en contra d’aquesta afició, que qualificava de crueltat sense pal·liatius. No he volgut reprendre el fil d’aquella conversa que, clarament, no ens portaria a cap punt d’encontre. Somric i disposo el fonendoscopi a la panxa per escoltar l’activitat intestinal.

—Doctora, per què no m’acompanyeu a donar-los menjar? —m’interromp ell.

Veure aquells condemnats, i a sobre omplir les menjadores de mill, era l’última cosa que em venia de gust fer. Tanmateix, no m’hi he pogut negar. L’Antonio no s’havia mogut en tot el matí. Li aniria bé caminar encara que només fossin uns metres. Així doncs, l’he seguit pel passadís, atenta al seu deambular insegur, esfondrat dins les sabatilles i cobert amb una bata que no dissimula els ossos de l’espinada.

Caderneres, garrafons, lluers i verderols emplenen la cinquantena de gàbies, totes ordenades i suspeses de les quatre parets del celobert. El refilar agut i ensordidor emocionen la mirada d’aquell home moribund. Després m’ha mirat i m’ha regalat un somriure.

—Sentiu que feliços són?

—Anhelen volar ­—li dic amb un somrís.

—I jo també —xiuxiueja entre les piulades que ho omplen tot.

Acabada d’emplenar la darrera menjadora, l’Antonio ha volgut tornar a la saleta i jo he passat per la cuina per tal d’interessar-me per la Sió, que he vist visiblement cansada. Ja a la cuina, tant ella com les meves companyes resten en silenci. Només se sent el xirigueig  dels pardals que arriba del fons del passadís.

—Com l’heu trobat? Ha perdut, oi?

Assenteixo sense dir res i espero la inevitable pregunta…

—Doctora, quant temps li queda?

…que mai no vull respondre. No per res, però en cures pal·liatives m’he trobat de tot i no és gens fàcil posar data.

—No hi ha dos casos iguals —responc—. Les ganes de deixar-se anar pesen tant com els motius per no voler morir encara.

Les meves paraules semblen haver deixat descol·locada la Sió. Llavors va passar.

La Sió mira a banda i banda amb els ulls desorbitats, la seva cara d’estupefacció ens encomana estranyesa. No sabem què passa i alhora som conscients que en passa alguna. Miro les companyes, que s’esforcen per entendre.

—Sió, passa alguna cosa? —pregunta per fi la infermera.

—Els ocells! —diu amb un fil de veu.

De sobte, els pèls de l’avantbraç se’m posen de punta. La Sió tenia raó. Eren els ocells. Havien deixat de piular.

Allà dins la cuina tots ens vàrem mirar, com interrogant-nos sobre quina era l’explicació entre mil que havia causat aquella apagada sonora. Sense dir-nos res hem sortit corrent pel corredor fins al celobert on s’exposen les gàbies penjades. Tots els ocells eren a les seves caixes, no en faltava cap. Drets damunt els  travessers amb les ales plegades resten immòbils en un silenci colpidor.

—I doncs? Estan bé  —no entén què passa la Sió.

Les nostres mirades es van fondre aleshores en una complicitat demolidora més enllà de l’enteniment i hem sortit del pati per anar corrent fins a la saleta. Des del llindar de la porta, un calfred intens ens travessa de dalt a baix quan es confirma el nostre presagi: l’Antonio havia finit.

Cada cop que explico aquest fet a algú sento el mateix calfred.

Enric Martí Suau

(Relat basat en fets reals)